El paradigma de la osteopatia
Des de fa dècades, el panorama teòric de les ciències naturals i socials s'obre a la idea de la complexitat. L'emergència d'aquesta idea a través de la Teoria de Sistemes ha significat una profunda reflexió sobre els esquemes lògics i intel·lectuals amb els quals observem la naturalesa. L'aproximació epistemològica, fins fa no gaire patrimoni de la filosofia, ha passat a formar part de la pràctica científica més avançada i obliga a una reflexió sobre els nostres patrons de coneixement, a establir que –en una pràctica i en una recerca- tan important com l'objecte estudiat és la nostra manera d'acostar-nos a ell.
Amb això es posa de manifest que atendre els paradigmes culturals dominants és rellevant per a la pràctica científica (i per tant per a la terapèutica), perquè un model cultural no sols determina el que és rellevant per a la recerca, sinó que oculta una altra sèrie de fets (els que considera irrellevants). Pot, doncs, impedir una total comprensió de la realitat que investiga.
Des d'aquest punt de vista, el paradigma de la simplicitat, que ignora la influència del subjecte en la descripció de la realitat i que es pretén totalment objectiva, ha quedat desfasat.
La osteopatia és una naturoterapia manual, sobretot passiva que, gràcies a un intercanvi relacional i una transferència de forces mecàniques en el continu fluid corporal, tendeix a l'ajust recíproc de l'estructura amb la funció, harmonitzant així les seves relacions de mobilitat i de fluctuació i implicant tota la seva fisiologia.
Vegem com aquesta definició engloba diversos conceptes.
La osteopatia és una teràpia natural
Hi ha dues concepcions de naturalesa de les quals es desprendrien sengles concepcions de la pràctica mèdica:
_ La naturalesa com a macro-cosmos, com a ordre del qual l'ésser humà forma part integrant.
La naturalesa constitueix el model ètic per excel·lència (diferent del religiós, que és productor de dogmes). És una mare universal que no produeix res que no estigui adaptat a la seva finalitat.
És un model que valora la part instintiva i inconscient de l'ésser humà (com les emocions).
_ La naturalesa com a ordre exterior a l'ésser humà, que convé conèixer i dominar. És el model cartesià.
D'aquestes idees, es deriven dues concepcions de la medicina:
_ Una naturoterapia que implica una comprensió de les grans lleis naturals i de l'organització fisiològica. El seu objectiu és adaptar aquestes regles a les nostres necessitats i fer les coses quan han de ser fetes. Aquesta medicina pertany a la tradició hipocràtica
_ Una medicina que entén la malaltia com una agressió externa i que expulsa a l'agent estranger o li impedeix penetrar en el cos. Aquesta teràpia pertany a la tradició cristiana que es basa en els patrons (excloents entre si) dins / fora, interior/ exterior; consciencia / cos, esperit / matèria.
La osteopatia entronca amb la primera concepció. Constitueix un retorn a les lleis de la saviesa antiga, un art de viure de conformitat amb la naturalesa. La osteopatia consisteix a respectar i ajudar a les operacions naturals i a emprar els recursos orgànics.
Es pretén no agressiva, ja que la seva acció no s'oposa mai a la saviesa instintiva i profunda de l'organisme.
Parlar d'aquesta saviesa suposa parlar d'homeòstasi, d'equilibri orgànic entès com una cosa pròpia i personal de cada organisme. L'homeòstasi és el conjunt de mitjans posats en joc per l'organisme per a preservar la integritat de la seva estructura. L'osteòpata ha de saber llegir i respectar les regles d'aquest equilibri.
“Es tracta d'utilitzar els recursos inherents a l'organisme per a superar la malaltia i restaurar la salut”
- STILL i LITTLEJOHN
La osteopatia és una tècnica manual complexa
La osteopatia és una tècnica passiva que estableix un diàleg infraverbal entre pacient i terapeuta, una tècnica manual que gràcies al contacte proporciona una informació sensorial o neurosensorial
La gestió d'aquesta mena de contacte i el seu ús en la teràpia ens porta a dominar una tècnica que, lògicament, està estretament vinculada al coneixement i a l'exercici professional.
Sentir suposa rebre una informació, ser present per a si mateix i per als altres. No es tracta de captar una cosa sobrenatural, sinó que el natural també actua a través de manifestacions subtils. Parlarem, doncs, d'intuïció en alguns casos, una intuïció en relació directa amb la comprensió intel·lectual. Sense coneixement no hi ha intuïció, sense anatomia no hi ha percepció.
Intuïció i cognició sota els dos mecanismes que ens permetran escodrinyar en la biomecànica, en la fisiologia, en la manifestació de la neurofisiologia, en la patologia. El concepte ve a conformar la decisió terapèutica. Veiem aquí perfilar-se el binomi comprendre-aconseguir i aconseguir-comprendre, així en la osteopatia com en qualsevol altre art.